Que el president del Centre Gallec de Barcelona (CGB), Manoel Carrete, en un comunicat al diari El Mundo, recusi la campanya en espanyol de CDC per la independència i la consideri una «ofensa» podria estar ben fundada si el Sr. ha haguès engegat la seva protesta per la falta de deferència mostrada, per no haver estat una campanya gallec, al cap i a la fi, és la llengua materna de la comunitat que representa i pedra angular de la seva identitat . Encara tindria sentit la crítica contra la marginació percebuda per una comunitat sovint integrada en el «l’espanyolisme lingüístic», com si els emigrants arribats de Catalunya , sobretot a partir dels anys seixanta, s’expressessin només en espanyol. Per tant , el gallec ha d’haver fet alguna cosa malament perquè en la societat catalana encara romangui aquesta percepció . Però el senyor insisteix en l’error . Que n’és de bo causar espant!. Encertadament veu que no cal traduir la misiva perque els gallecs ho entenen , però a la web de la CGB no n’hi ha cap versió en català al costat de la gallega i la castellana, tot i així reivindica que siguem tractats com a catalans. Però no, el que ofèn al Sr.Carrete és el contingut de la campanya , que el seu missatge s’envii a tots i a cadascú dels membres de la “ramada”.
És prou conegut que el Sr.Carrete no representa a tots els gallecc de Barcelona, i molt menys als gallecs de Catalunya, malgrat la seva afició a ser fotografiat amb dirigents del PP català acompanyant al president de la Xunta. Més hauria guanyat la comunitat gallega que aquest senyor representa si haguès explicat el vessament continuat de gallecs il · lustres de la CGB. Alguna vegada s’ha preguntat què fer amb el Centre per guanyar en interès, en transparència i en pluralitat interna? La cobdícia i l’ambició són coses molt humanes , oi ?
El Sr. basa la seva crítica en el contingut del missatge , és a dir , en barreja deliberadament la seva opció personal amb la representació que ocupa (també vicepresident de la Federació d’Entitats Gallegues de Catalunya) . Brandant l’instrument intimidatori que diu rebutjar, tergiversa la seva posició de representació cultural, sense importar-li ser tractat com a català en castellà sent gallec , sinó que un partit polític que no es pas el seu s’acostara als gallecs que diu «representar » a demanar-los suport al dret a decidir .
En aquest punt , vostè ha de saber que per als gallecs i per la majoria de la població mundial el bipartidisme ofereix un canyìs d’una mida que fa difícil que el ciutadà la faci seva, aquí i allà. L’esfera política és vista cada vegada més com un vedat que funciona com un club amb dret d’admissió, però el Sr. es comporta seguint el patró que diu rebutjar : el control i laminació preventiva de qualsevol llavor de pluralitat.
Som potser els gallecs éssers immadurs incapaços de pensar i actuar? Té por que als gallecs se’ns confongui amb el poble sobirà? D’on ha sortit tanta supèrbia per pressuposar el que cada gallec pensa o sent? ? O que hai é medo – s’en recorda del lúcid article publicat per Helena González en Praza Pública al maig de 2012?. Por d’ésser, por de conèixer i de descobrir al món una altra galeguidade, la del més fértil present i l’oberta a tots els futurs.
Aquén Nós. Ateneu Galego de Girona, 24 de setembre de 2013