La interlocutòria emesa ahir pel Tribunal Superior de Catalunya contra el català és propia d’un país menyspreat i ocupat. Això és el que entè el poder espanyol per bilingüisme: un alumne fa les classes en espanyol i els vint restants que es fotin. Us hi sona? Bé, i si s’apliquem aquesta lògica a Galícia, perquè si un estudiant deman fer les classes en gallec, què? Es tracta d’una dosi més de supremacisme llingüístic i d’acientificisme. A Catalunya o a Galícia, què percentatge de sentències se’n publiquen en català o en gallec? Deu ser ben petiti aquest percentatge, però quin decideix també ho fa sobre com ha de ser un model d’educació bilingüe. Un capítol més de la vergonya i el prejudici. No entenen pas la violència cultural ni l’existència subjugada/asoballada altre idioma que no sigui l’espanyol (només comptant els que saben català, euskera i gallec, almenys 11 milions de persones parlen més idiomes que l’espanyol).
De fet, com va assenyalar Moreno Cabrera (Lenguas y normalización en España) cal revelar que va ser l’ Estat espanyol castellanista qui va desenvolupar l’educació d’immersió lingüística. Tan aviat hem oblidat que els nostres pares es vam veure obligats a aprendre espanyol quan la nostra llengua materna era una altra? Pur darwinisme social . La visió del món del supremacista – qui té els avantatges polítics i econòmics, tendeix a naturalitzar les relacions desiguals de poder – el duu a criticar la immersió quan la practica el govern català. Tot i que romanen en silenci quan són violentats els nens i les famílies que no poden triar l’escola pública en la qual la llengua vehicular sigui la del país. És la economia estúpid, és l’economia! Un gran exemple d’hipocresia. A ‘Enciclopedia del español en el mundo’ l’Institut Cervantes diu:
«La actual situación de pujanza de nuestra lengua nos proporciona una oportunidad sin precedentes para estar presentes en el escenario internacional y afianzar el desarrollo de nuestra economía»
Mádia ! Allò que es tracta de legitimar és, a través d’aquest capital simbòlic, un cert domini econòmic a la qual no és pás alié el propi TSJC que ha dit que no cal canviar tot el sistema d’educació per equilibrar les dues llengües, així no serà pas possible equilibra-lo als estudiants de famílies que ho demanin de forma individual, sinó que afectarà tota la classe. Si la interlocutòria finalment s’apliquès tindria efectes surrealistes als quals estem tan acostumats a Galícia.
S’inocula la discòrdia social amunt i avall. Pot semblar una paradoxa, però la salomònica educació bilingüe a totes les escoles va en contra de l’interès del propi bilingüisme, aprofundeix les disparitats d’origen i afavoreix les desigualtats. Això ho coneixem bé a Galícia: el nens d’origen o àrea castellanitzada (urbana i cada vegada més a les viles) acaben amb un coneixement molt precari del gallec quan el que es necessita és que el català com el gallec es visibilitzin pràctics i essencials per a qualsevol persona que vulgui integrar-se plenament al país i a Europa.